Els vestigis humans més antics coneguts a l’Alta Anoia són del prehistòric de l’Edat dels Metalls, com també ceràmica ibèrica i romana. Hi ha troballes de diverses làpides i restes arqueològiques que dibuixen un centre territorial reduït amb un espai poc urbanitzat. En època medieval, sembla ser que la conquesta comtal dels sectors septentrionals (nord) de l’Anoia trobà més dificultats que en les zones més meridionals (sud) de la comarca.
Cada nucli té el seu origen a l’època medieval al voltant d’un castell, principalment està documentat en en canvi de propietaris del territori, dels edificis i esglésies.
El castell termenat de Pujalt estava situat a l’extrem de la marca del comtat de Berga, fundat entre els anys 1001, sota el domini de la casa comtal de Cerdanya-Berga, després al s.XIV del Comptat de Cardona. Al segle XIII passà al comtat de Barcelona. Hi trobem l’església de Sant Andreu de Pujalt, d’origen romànic i documentada des del segle XI. A finals del segle XIV es construís la capella de la Concepció intramuralles, on antigament també hi hauria hagut la capella castral de Sant Ponç.
Pel que fa al castell de Conill, tenim notícies que l’any 1019. Al llarg del segle XIII existien disputes entre el monarca i el vescomte de Cardona fins que a la segona meitat del segle XIV quedà dels Cardona. Capella de la Puríssima Concepció A Conill hi havia l’església parroquial de Sant Vicenç
El castell de la Guàrdia Pilosa, documentat el 1022. El 1251 fou venut per Berenguer de Cervera al rei Jaume el Conqueridor, seguidament anar canviant de propietaris fins que al XVII, quan es creu que fou abandonat.
Les primeres notícies històriques que tenim de Vilamajor són de 1157. L’any 1433 apareix el castell de Vilamajor com a castell termenat. Allà hi ha ,Santa Maria de Segur, l’església de Sant Joan de Vilamajor, situada dins l’antic terme del castell de Vilamajor. Probablement té els seus orígens entre el segle X i XI.
l’Astor, que funcionava com una quadra, depenia del castell de Montesquiu el 1332
La consolidació d’aquests nuclis es produí en època moderna, quan es van construir o bé consolidar moltes de les seves cases, sempre dins de les muralles. El mateix va passar en el medi rural, on després de la crisi baix medieval molts masos van quedar deshabitats. La consolidació dels masos actuals no es va produir fins els segles XVI i XVIII, coincidint amb un augment demogràfic i d’excedent agrícola. En aquest moment, les masies medievals existents van ser ampliades o reconstruïdes, com també se’n van bastir de noves. A mitjans del segle XIX, els pobles de Conill i la Guàrdia Pilosa van perdre la consideració de municipis, per quedar agregats al de Pujalt, junt amb els sectors de l’Astor i Vilamajor.
La Guerra Civil tingué una forta empremta sobre la població de Pujalt. La Base d’Instrucció Militar del XVIII Cos de l’Exèrcit Popular de la República s’hi va establir el març de 1938. El 20 de gener de 1939 els soldats franquistes van entrar a Pujalt, on uns dies abans els soldats republicans ja s’havien retirat, tot destruint el campament perquè no fos aprofitat per l’enemic. La misèria que va acompanyar els anys de postguerra va donar pas a mitjans de la dècada de 1950 a una progressiva recuperació econòmica i social, amb un nou impuls a partir de 1979, quan es va instituir el primer ajuntament democràtic.
Les primeres notícies històriques que tenim de Vilamajor són de 1157 i corresponen a una entrega que el bisbe de Vic atorgà a la canònica de Santa Maria de l’Estany, on hi consta Sant Joan de Vilamajor com a sufragània de la parròquia de Santa Maria de Segur. L’any 1332 trobem esmentada la població de Vilamajor en un document de cessió de drets perceptors que el rector de l’església de Segur cedí per un període de dos anys al prevere Berenguer Sabater. No serà fins l’any 1433 que apareix el castell de Vilamajor com a castell termenat Finalment, l’Astor, que funcionava com una quadra, depenia del castell de Montesquiu. Les notícies documentals del castell de Montesquiu són escasses i confuses; per la seva situació es creu que el castell de l’Astor i el castell de Montesquiu són la mateixa edificació. La primera referència documental de Montesquiu és de l’any 1332, en motiu d’una venta de drets del rector de l’església de Segur, de la qual és sufragània l’església de l’Astor. En els fogatges de 1358 i 1365-1370 hi apareix el lloc de Montesquivo. A finals del segle XIV ja trobem esment del castell de l’Astor del qual n’era senyor Guillem d’Aguilar. A les acaballes del segle XV, el castell de Montesquiu fou destruït pel capità Lluc Ferrer del castell de Jorba, dins el marc de la guerra civil catalana que enfrontà el rei Joan II contra les institucions catalanes, pel control polític del principat entre els anys 1462 i 1472. Com a tret diferencial comú de tots aquests nuclis (llevat de la Guàrdia Pilosa), és que les seves esglésies principals estaven situades als afores, lluny del recinte emmurallat. A Pujalt trobem l’església de Sant Andreu de Pujalt, d’origen romànic i documentada des del segle XI, que fou notablement reformada en època moderna. La incomoditat de la seva situació, va propiciar que a finals del segle XIV es construís la capella de la Concepció intramuralles, on antigament també hi hauria hagut la capella castral de Sant Ponç. Al petit nucli rural de les Torres hi ha la capella de Sant Joan, sufragània de Sant Andreu de Pujalt i documentada des del segle XIV.
Capella de la Puríssima Concepció A Conill hi havia l’església parroquial de Sant Vicenç, que apareix documentada per primera vegada en un document datable entre els anys 1025 i 1050. A la segona meitat del segle XI l’església formava part de les possessions de la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Al segle XVII es construí la nova església parroquial a l’interior del poble, deixant l’església vella en segon lloc, però encara en funcionament ja que l’any 1685 estava a càrrec del Mas Piqué. A finals del segle XVIII deixa de funcionar i és abandonada, coincidint amb el trasllat del cementiri a la nova església. Pel que fa a l’església de Santa Magdalena de l’Astor, apareix documentada per primera vegada l’any 1157, quan el bisbe de Vic, Pere Redorta, l’entregà a la canònica de Santa Maria de l’Estany junt amb la parròquia de Santa Maria de Segur, de la que era sufragània. Aquesta donació es completà l’any 1176 quan Ponç de Falç, entregà la seva tercera part de les esglésies de la parròquia de Segur a la canònica de l’Estany. També era sufragània de Santa Maria de Segur l’església de Sant Joan de Vilamajor, situada dins l’antic terme del castell de Vilamajor. Probablement té els seus orígens entre el segle X i XI, coincidint amb la construcció de la fortificació (avui coneguda com la Torre del Cavaller). Per contra, a la Guàrdia Pilosa l’església de Sant Jaume apareix citada clarament per primer cop al testament de l’any 1078, quan Sendred Company (senyor del castell de Castellar Aguilar de Segarra) feu una deixa a l’església de Sant Jaume de la Guàrdia Pilosa. No es descarta però que l’església sigui anterior ja que el lloc de la Guàrdia Pilosa es documenta ja l’any 1022, quan el senyor del castell de Castellar, Seguí, deixa en herència la torre de la Guàrdia al seu fill. També en una relació de parròquies del bisbat de Vic datable al segon quart del segle XI es parla d’una parròquia amb el nom de “Pelosa”. L’edifici actual de l’església respon a diferents reformes que patí el temple sobretot a partir dels segles XVII-XVIII.
Els vestigis humans més antics coneguts a Pujalt els trobem concentrats a la zona propera a Ca l’Oliva de Calaf, on es va trobar en superfície material prehistòric de l’Edat dels Metalls, com també ceràmica ibèrica i romana. En època medieval, l’actual terme de Pujalt presentava una organització territorial complexa. Els pobles de Pujalt, Conill, la Guàrdia Pilosa i Vilamajor van néixer a redós dels respectius castells de Pujalt, de Conill, de la Guàrdia Pilosa i de Vilamajor, dels quals els tres primers eren termenats. Pel que fa a l’Astor, funcionava com una quadra autònoma. Tots tenien una església parroquial pròpia: Sant Andreu de Pujalt, Sant Vicenç de Conill, Sant Jaume de la Guàrdia Pilosa i Santa Magdalena de l’Astor (que depenien del Bisbat de Vic); excepte la església de Sant Joan de Vilamajor, que abans de ser sufragània de Santa Magdalena de l’Astor ho era de Santa Maria de Segur. El castell termenat de Pujalt estava situat a l’extrem de la marca del comtat de Berga, fundada entre els anys 1001 i 1035, i estava sota el domini de la casa comtal de Cerdanya-Berga, després al s.XIV del Comptat de Cardona. Al segle XIII passà al comtat de Barcelona al segle, quan el comte Bernat morí sense successió. En aquest període n’eren castlans els Pujalt, entre els que destaca Ramon de Pujalt, conseller del comte de Barcelona. Al fogatge de 1358 encara hi consta Pujalt com un lloc reial, però en el de 1370 es troba en mans de Francesc Bertran, ciutadà de Barcelona. L’any 1375 Pere el Cerimoniós va erigir el comtat de Cardona i hi va incloure el castell de Pujalt, al qual va pertànyer fins a l’extinció dels dominis senyorials. El seu terme incloïa els veïnats de les Torres de Més Amunt i les Torres de Més Avall, i la quadra de la Ceriola, el domini dels quals fou motiu de plet entre la casa dels Cardona i el comú de Pujalt entre els segles XVI i XVIII, fins que s’acabà reconeixent al comú. Pel que fa al castell de Conill, tenim notícies que l’any 1019 el vescomte Bermon de Cardona va restituir a Sant Vicenç de Cardona els drets que aquest tenia sobre el castell. Al llarg del segle XIII existien disputes entre el monarca i el vescomte de Cardona sobre la jurisdicció de Conill de Segarra (com s’anomenava anteriorment) fins que a la segona meitat del segle XIV el rei deixà de posar en dubte la pertinença del lloc als Cardona. Així queda palès en una llista de les propietats dels Cardona de l’any 1375 on s’hi esmenta Conill de Segarra. L’indret estigué sota el domini dels Cardona fins a les acaballes del sistema senyorial. L’indret de la Guàrdia Pilosa està documentat des de l’any 1022 quan el senyor del castell de Castellar, Seguí, deixa en herència la torre de la Guàrdia al seu fill, i l’any 1039 apareix com a Guardia Pelosa entre els límits del castell de Calaf. El castell de la Guàrdia Pilosa com a tal apareix documentat l’any 1237 en motiu d’una donació al monestir de Sant Benet de Bages. Estava sota el domini dels Cervera i n’eren castlans la família Gàver, fins que el 1251 l’alou de la Guàrdia Pilosa fou venut per Berenguer de Cervera al rei Jaume el Conqueridor, seguidament anar cambiant de propietaris fins que al . Aquest mateix segle el rei Pere el Cerimoniós el va vendre a carta de Gràcia a Joan de Montbui i poc després el rei Joan I va vendre el seu terme a Mateu de Calders. La família Calders en va mantenir la propietat fins almenys el segle XVII, quan es creu que fou abandonat.
Les primeres notícies històriques que tenim de Vilamajor són de 1157 i corresponen a una entrega que el bisbe de Vic atorgà a la canònica de Santa Maria de l’Estany, on hi consta Sant Joan de Vilamajor com a sufragània de la parròquia de Santa Maria de Segur. L’any 1332 trobem esmentada la població de Vilamajor en un document de cessió de drets perceptors que el rector de l’església de Segur cedí per un període de dos anys al prevere Berenguer Sabater. No serà fins l’any 1433 que apareix el castell de Vilamajor com a castell termenat Finalment, l’Astor, que funcionava com una quadra, depenia del castell de Montesquiu. Les notícies documentals del castell de Montesquiu són escasses i confuses; per la seva situació es creu que el castell de l’Astor i el castell de Montesquiu són la mateixa edificació. La primera referència documental de Montesquiu és de l’any 1332, en motiu d’una venta de drets del rector de l’església de Segur, de la qual és sufragània l’església de l’Astor. En els fogatges de 1358 i 1365-1370 hi apareix el lloc de Montesquivo. A finals del segle XIV ja trobem esment del castell de l’Astor del qual n’era senyor Guillem d’Aguilar. A les acaballes del segle XV, el castell de Montesquiu fou destruït pel capità Lluc Ferrer del castell de Jorba, dins el marc de la guerra civil catalana que enfrontà el rei Joan II contra les institucions catalanes, pel control polític del principat entre els anys 1462 i 1472. Com a tret diferencial comú de tots aquests nuclis (llevat de la Guàrdia Pilosa), és que les seves esglésies principals estaven situades als afores, lluny del recinte emmurallat. A Pujalt trobem l’església de Sant Andreu de Pujalt, d’origen romànic i documentada des del segle XI, que fou notablement reformada en època moderna. La incomoditat de la seva situació, va propiciar que a finals del segle XIV es construís la capella de la Concepció intramuralles, on antigament també hi hauria hagut la capella castral de Sant Ponç. Al petit nucli rural de les Torres hi ha la capella de Sant Joan, sufragània de Sant Andreu de Pujalt i documentada des del segle XIV.
Capella de la Puríssima Concepció A Conill hi havia l’església parroquial de Sant Vicenç, que apareix documentada per primera vegada en un document datable entre els anys 1025 i 1050. A la segona meitat del segle XI l’església formava part de les possessions de la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Al segle XVII es construí la nova església parroquial a l’interior del poble, deixant l’església vella en segon lloc, però encara en funcionament ja que l’any 1685 estava a càrrec del Mas Piqué. A finals del segle XVIII deixa de funcionar i és abandonada, coincidint amb el trasllat del cementiri a la nova església. Pel que fa a l’església de Santa Magdalena de l’Astor, apareix documentada per primera vegada l’any 1157, quan el bisbe de Vic, Pere Redorta, l’entregà a la canònica de Santa Maria de l’Estany junt amb la parròquia de Santa Maria de Segur, de la que era sufragània. Aquesta donació es completà l’any 1176 quan Ponç de Falç, entregà la seva tercera part de les esglésies de la parròquia de Segur a la canònica de l’Estany. També era sufragània de Santa Maria de Segur l’església de Sant Joan de Vilamajor, situada dins l’antic terme del castell de Vilamajor. Probablement té els seus orígens entre el segle X i XI, coincidint amb la construcció de la fortificació (avui coneguda com la Torre del Cavaller). Per contra, a la Guàrdia Pilosa l’església de Sant Jaume apareix citada clarament per primer cop al testament de l’any 1078, quan Sendred Company (senyor del castell de Castellar Aguilar de Segarra) feu una deixa a l’església de Sant Jaume de la Guàrdia Pilosa. No es descarta però que l’església sigui anterior ja que el lloc de la Guàrdia Pilosa es documenta ja l’any 1022, quan el senyor del castell de Castellar, Seguí, deixa en herència la torre de la Guàrdia al seu fill. També en una relació de parròquies del bisbat de Vic datable al segon quart del segle XI es parla d’una parròquia amb el nom de “Pelosa”. L’edifici actual de l’església respon a diferents reformes que patí el temple sobretot a partir dels segles XVII-XVIII. La consolidació d’aquests nuclis es produí en època moderna, quan es van construir o bé consolidar moltes de les seves cases, sempre dins de les muralles. El mateix va passar en el medi rural, on després de la crisi baix medieval molts masos van quedar deshabitats, pel que uns van esdevenir masos rònecs i es van extingir i d’altres van ser absorbits per altres masos. La consolidació dels masos actuals no es va produir fins els segles XVI i XVIII, coincidint amb un augment demogràfic i d’excedent agrícola. En aquest moment, les masies medievals existents van ser ampliades o reconstruïdes, com també se’n van bastir de noves. A mitjans del segle XIX, els pobles de Conill i la Guàrdia Pilosa van perdre la consideració de municipis, per quedar agregats al de Pujalt, junt amb els sectors de l’Astor i Vilamajor. La Guerra Civil tingué una forta empremta sobre la població de Pujalt. La Base d’Instrucció Militar del XVIII Cos de l’Exèrcit Popular de la República s’hi va establir el març de 1938, després que a la població s’hi concentressin els primers soldats republicans procedents de la 27 Divisió d’Infanteria. Després d’adaptar edificis del poble per a ús militar, es va començar a construir el campament als afores, a l’Obac de les Escomes. El 20 de gener de 1939 els soldats franquistes van entrar a Pujalt, on uns dies abans els soldats republicans ja s’havien retirat, tot destruint el campament perquè no fos aprofitat per l’enemic. La misèria que va acompanyar els anys de postguerra va donar pas a mitjans de la dècada de 1950 a una progressiva recuperació econòmica i social, amb un nou impuls a partir de 1979, quan es va instituir el primer ajuntament democràtic.
Pertany al partit judicial d’Igualada i a la diòcesi de Vic. Situat a 750 metres sobre el nivell del mar, es troba ubicat sobre un turó a l’estil típicament segarrenc.
és el Pou de neu, una construcció pre-industrial del segle XVIII.
Entre els elements arquitectònics, s’han inclòs a l’inventari trenta quatre béns. Corresponen a construccions de menor entitat que els edificis. D’una banda, s’han fitxat fonts amb estructures construïdes, distribuïdes per tot el terme municipal, com són la de l’Home Mort, la de Cal Mitjanes, la del Pou Bord, la de Conill, Tosquella de Més Amunt i de Més Avall, etc.; algunes d’elles de gran anomenada. També relacionats amb l’aigua, s’han inventariat diverses basses: de la Casa Nova, del Barbat, del molí de l’Omet i del Vernich; el safareig de la Casa Nova i el Molí de Vent de la Riera. D’altra banda, s’han inventariat les dues creus de terme del municipi: la de Pujalt i la de Conill; així com diversos elements d’interès situats en el medi rural: forn de calç del campament republicà, el forn de teules de Cal Mallol, els horts de la bassa del Cugul, els marges de vinya de Cal Saravalls i els marges de les Planes de Cal Pont. Són també destacats els elements vinculats al campament de l’Exèrcit Popular i que tenen una fitxa individualizada, com ara elsJaciments arqueològics
Dins d’aquesta tipologia, s’han documentat un total de vuit jaciments arqueològics. S’ha fitxat com a tal els elements on s’ha fet una intervenció arqueològica: el campament republicà de Pujalt, la Capella romànica de Conill (situada als afores de la població i corresponent a l’església antiga de Sant Vicenç), la necròpolis medieval de Vilamajor i la Guàrdia Pilosa. També s’ha inclòs dins aquesta tipologia les restes del Castell de Pujalt. Pel que fa a troballes de material en superfície, hi ha el jaciment de la Guàrdia, amb una datació aproximada d’època medieval, i del Soler Lladrús- Ca l’Oliva d’època prehistòrica i antiga. Finalment, s’ha inclòs la capella de Sant Pere de la Tosquella, de la qual en queden les ruïnes, el topònim i escassa documentació.
Hem localitzat un total de dotze elements d’aquesta tipologia, sovint lligats al patrimoni religiós: la Mare de Déu de la Puríssima Concepció, la imatge de Sant Vicenç, la creu processional de Sant Vicenç de Conill, el retaule de Sant Jaume de la Guàrdia Pilosa, el retaule de la Puríssima Concepció; el retaule de la Guàrdia Pilosa, el compartiment de retaule de l’Astor i les imatges de Santa Magdalena de l’Astor. Les tres darreres esmentades es conserven al Museu Episcopal de Vic. Com a figures festives, hem inclòs els gegants de la Guàrdia Pilosa, anomenats Anna i Jaume. També s’han inclòs una estela discoïdal, junt amb un carro d’enterramorts modernista i una picota que s’utilitzava per als càstigs públics, en dependències municipals