Pujalt
Descripció
Pujalt és una vila closa que va néixer a partir del seu castell, les restes del qual encara es conserven a la part més alta del poble. Dins del conjunt castral hi havia la capella de Sant Ponç, les restes de la qual encara es conserven. El nucli va créixer vers el sud de forma circular, amb els carrers Major, del Call i de Dalt com a principals. Aquests carrers confluïen a la placeta de Dalt i comunicaven entre sí amb carrers com el de les Voltes. De la vila closa encara en queda el portal de Baix, situat entre Cal Franquesa i la capella gòtica de la Concepció. L’església parroquial de Sant Andreu de Pujalt, d’origen romànic, estava fora muralles. En època moderna es van construir la majoria de cases conservades fins l’actualitat, tot i que darrerament algunes han estat enderrocades o reconstruïdes. El creixement fora muralles no es va fer fins la segona meitat del segle XX, amb nous carrers com el de Sant Andreu o el de la Mota.
Llocs d’interès
- Nucli medieval amb l’arc de passatge del carrer de les Voltes
- Muralla de Pujalt, que inclou el Portal i murs de la Vila.
- Capella gòtica de la Immaculada Concepció i el seu retaule barroc
- Capella de Sant Pon
- Memorial de l’Exèrcit Popular
- Observatori de Pujalt
Celebracions
- Festa Major
- Concert del Pastor
Història
A principi del segle XI Pujalt era una possessió del comtat de Cerdanya, que passà al comtat de Barcelona al segle XIII quan el comte Bernat morí sense successió. En aquest període n’eren castlans els Pujalt, entre els que destaca Ramon de Pujalt, conseller del comte de Barcelona. Al fogatge de 1358 encara hi consta Pujalt com un lloc reial, però en el de 1370 es troba en mans de Francesc Bertran, ciutadà de Barcelona. L’any 1375 Pere el Cerimoniós va erigir el comtat de Cardona i hi va incloure el castell de Pujalt.
Durant aquest llarg període Pujalt obtingué alguns privilegis com per exemple la creació d’un mercat setmanal els dimarts (1376) o el permís per edificar una capella a l’interior del recinte emmurallat (1399). Va pertànyer als Cardona fins a l’extinció dels dominis senyorials al segle XIX. Durant la guerra civil espanyola el municipi fou un enclavament important ja que s’hi instal·là la Base d’Instrucció Militar del XVIIIè Cos de l’Exèrcit Popular de la República (març de 1938-gener de 1939), el qual comportà enormes canvis a la vila, convertint edificis privats en serveis públics com escoles i hospitals; o convertint l’església de Sant Andreu en una sala d’esbarjo/bar anomenada El Hogar del Soldado.
La Guàrdia Pilosa
Descripció
El poble de la Guàrdia Pilosa va néixer a redós del seu castell, les restes del qual s’empraren per construir algunes de les seves cases i coberts ja en època contemporània. De la fortificació en queden vestigis notables en el turonet que hi ha a ponent de la població. En època baix medieval ja hi havia diversos casals, tal com ho testimonien els elements arquitectònics de tradició gòtica conservats a Cal Tinets, Can Closa, Cal Mensa, Cal Pons o Cal Torra. L’estructura lineal del poble no es consolidà fins a l’època moderna, quan es construïren noves cases que formaren el carrer Major i que culminava a la nova església parroquial de Sant Jaume de la Guàrdia Pilosa. Durant el període contemporani la població quedà pràcticament deshabitada; tendència que s’invertí a finals del segle XX, quan també es van bastir cases noves al sector nord.
Toponímia:
També hi ha divergència d’opinions del topònim de la Guàrdia Pilosa: pot procedir del germànic warda, com a lloc defensiu, i del llatí pilusa, com a lloc poc poblat. També s’ha associat pelosa com a sinònim de pelada, o bé procedent del francès pelouse, que seria cobert d’herba.
Llocs d’interès
- Nucli medieval
- Portal de la muralla
- Església romànica
- Jaciment de la Guàrdia Pilosa
Celebracions
- Festa major
Història
Situat a l’est del terme municipal de Pujalt, s’incorporà a aquest al segle XIX. El nucli de població s’instal·là a redós del castell de la Guàrdia Pilosa ubicat damunt un turó des d’on es domina tota la plana de Sant Martí Sesgueioles. L’indret de la Guàrdia Pilosa està documentat des de l’any 1022, quan el senyor del castell de Castellar, Seguí, deixa en herència la torre de la Guàrdia al seu fill. El castell de la Guàrdia Pilosa com a tal apareix documentat l’any 1237 en motiu d’una donació al monestir de Sant Benet de Bages. Estava sota el domini dels Cervera i n’eren castlans la família Gàver, fins que el 1251 l’alou de la Guàrdia Pilosa fou venut per Berenguer de Cervera al rei Jaume el Conqueridor. Aquest mateix segle el rei Pere el Cerimoniós el va vendre a carta de Gràcia a Joan de Montbui i poc després el rei Joan I va vendre el seu terme a Mateu de Calders. La família Calders en va mantenir la propietat fins almenys el segle XVII, quan es creu que fou abandonat.
Pel què fa a l’església de Sant Jaume, apareix citada clarament per primer cop al testament de l’any 1078, quan Sendred Company (senyor del castell de Castellar, Aguilà de Segarra) feu una deixa a l’església de Sant Jaume de la Guàrdia Pilosa. No es descarta però que l’església sigui anterior ja que en una relació de parròquies del bisbat de Vic del segon quart del segle XI es parla d’una parròquia amb el nom de ?Pelosa?. Alguns dels edificis més rellevants de la població són Cal Mensa, Can Closa, Cal Pons, Cal Tinets i Can Torra. Era també d’interès la casa de Cal Vicençó, que comunicava amb un pontet amb Cal Trullàs i que fou enderrocada fa uns anys.
Vilamajor
Descripció
Vilamajor és un petit nucli rural situat a l’extrem sud del terme municipal de Pujalt. Està format per un grup de cases construïdes a l’entorn d’una torre de guaita d’origen medieval, coneguda com la Torre del Cavaller. Les cases són de dues a tres crugies i conserven portals adovellats i finestrals de pedra carejada als pisos. Totes elles són fetes de pedra, que es troba sense revestir. És de destacar l’arc de passatge apuntat que comunica dos edificis. Als afores hi ha l’església romànica de Sant Joan de Vilamajor.
Llocs d’interès
- Nucli medieval
- Església de Sant Joan de Vilamajor romànica
- Necròpolis medieval de Vilamajor
Història
Es tracta del nucli de població més meridional del municipi de Pujalt. Les primeres notícies històriques que tenim de Vilamajor corresponen a una entrega que el bisbe de Vic atorgà a la canònica de Santa Maria de l’Estany, on hi consta la parròquia de Santa Maria de Segur, de la que era sufragània l’església de Sant Joan de Vilamajor. Aquest document data de l’any 1157. Aquesta donació es completà l’any 1176 quan Ponç de Falç, entregà la seva tercera part de les esglésies de la parròquia de Segur a la canònica de l’Estany.
Probablement l’església té els orígens vers el segle X o inicis del segle XI ja que estaria vinculada a la construcció del castell de Vilamajor. D’aquest però tampoc se’n té documentació però és versemblant creure que s’hauria edificat vers aquestes centúries, ja que entre els anys 1001 i 1035 es fundà la marca o frontera del comtat de Berga, propietat dels comtes de Cerdanya-Berga i que anava des de Portell, Guspí, Pujalt i Gàver. L’any 1332 trobem esmentada la població de Vilamajor en un document de cessió de drets perceptors que el rector de l’església de Segur cedí per un període de dos anys al prevere Berenguer Sabater. No serà fins l’any 1433 que apareix el castell de Vilamajor com a castell termenat. Actualment aquesta torre es coneix com la Torre del Cavaller i ha quedat absorbida parcialment per les cases de l’entorn, algunes de les quals semblarien tenir els orígens vers el segle XIV com per exemple Cal Ton, el qual conservava una arcada apuntada abans no fos restaurat l’edifici al segle XXI. L’església de Sant Joan de Vilamajor deixà d’esser sufragània de Santa Maria de Segur al segle XVII per passar a dependre com a capella de l’església de Santa Magdalena de l’Astor.
l’Astor
Descripció
L’Astor té el seu origen en una quadra medieval, formada per un seguit de cases que es tancaven formant un petit nucli clos. Era un petit habitat defensat per una muralla i un fossar, els vestigis del qual es conserven fins fa unes dècades en l’indret on actualment hi ha la plaça de la Bassa. De la població fortificada se’n conserva la porta sud, situada sota del casal d’origen medieval de Cal Pou. El nucli antic és de petites dimensions, està vertebrat a través de dos carrerons tortuosos i conserva les de cases de pedra. El creixement de la població provocà al llarg dels segles una intensa necessitat d’aprofitar l’espai interior que obligà a incorporar els espais domèstics la part superior dels carrers, construint un dens sistema de carrerons coberts per arcs, voltes i embigats. L’església romànica de Santa Magdalena es trobava fora del recinte. En època moderna s’hi construïren més cases i se’n consolidaren d’antigues, i no fou fins fa poc que s’ha començat a construir cases a l’altre costat de la carretera.
Al voltant del nucli de l’Astor s’estén unes grans planes de conreu de cereals retallades per llenques de pinedes i rouredes. El predomini de roures caducifolis, productors d’aglans, crea uns ecosistemes molt rics en fauna, especialment senglars, cabirols, rosegadors i aus de diverses espècies. Estèticament les rouredes es diferencien dels altres tipus de boscos. El seu cicle estacional produeix moments de gran bellesa (tardor, primavera).
També forma part del municipi de Pujalt l’antic terme del castell de Montesquiu, situat a prop de l’Astor, que es constituí en municipi propi fins pels volts del 1845. El castell de Montesquiu, del qual es conserven importants ruïnes que demostren que era una edificació notable, formava un nucli de poblament i tenia una església, que antigament fou parròquia, dedicada a sant Pere. Sembla que el castell, el poble i l’església van desaparèixer en la guerra contra Joan el Sense Fe, quan fou atacat per les forces de mossèn Lluc Ferrer, rector i capità del castell de Jorba, perquè era un refugi de partidaris del rei. El 1360 el lloc de Montesquiu era de domini de Pere de Gàver i tenia 7 focs. En desaparèixer Montesquiu, la parròquia i la vida del lloc passaren al poblet veí de l’Astor, situat vers el SW de Montesquiu, que sembla haver format amb la veïna sufragània de Vilamajor un domini independent de Montesquiu. El 1360 l’Astor era de Berenguer de Guàrdia.[1]
Toponímia:
Pel que fa al nucli agregat de l’Astor, es creu que prové del llatí vulgar acceptor, en referència a l’ocell de presa. Joan Coromines apunta que en occità medieval apareix com a austor, i que en època moderna queda astor. Una forma menys probable que apunta l’autor Moreu-Rey és que sigui del germànic Astaer o Astar, com a nom de persona.
Llocs d’interès
- Nucli medieval
- Portal de la muralla
- Església romànica de Santa Magdalena. (Escut heràldic)
Celebracions
- Festa Major: quart cap de setmana d’agost
- Òpera a la Pedra: estiu
Conill
Descripció
Conill està situat al nord-est del terme municipal, a 760 metres d’altitud. Ocupa l’extrem d’una petita serra, mirant les valls de Calonge i el serrat de Dusfort.
El poble va néixer a redós del seu castell, les restes del qual s’empraren per construir algunes de les seves cases ja en època moderna. De la fortificació en queden vestigis notables dins de Cal Ramonet, on hi ha part d’una torre circular i arcs de tradició medieval. Entre les cases bastides en època moderna trobem la pairalia de Cal Senyoret, Cal Tomàs i Cal Solé, on s’hi conserven elements arquitectònics d’aquest període. També fou al segle XVII quan es construí l’església actual de Sant Vicenç, com també la capella particular de Cal Senyoret, sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser. En època contemporània algunes cases com Cal Senyoret foren ampliades i se’n construïren de noves, tot i que el creixement ha estat prou sostingut per mantenir l’estructura radial a l’entorn del desaparegut castell.
Toponímia:
Hi ha diverses hipòtesis de la procedència del topònim Conill. D’una banda, que prové del llatí cuniculus, en referència a una galeria subterrània. Balari apunta a que fa referència a conilio, com a monticle de forma cònica. Finalment, tot i que molts autors ho consideren inversemblant, podria procedir del nom de l’animal.
Llocs d’interès
- Nucli medieval
- Església de Sant Vicenç
- Restes d’una església del segle XII
- Alzina centenària de Conill
- Creu de terme de Conill
Celebracions
- Festa major
Història
XI
Es tracta d’un nucli de població situat a l’extrem nord-est del municipi de Pujalt, per on transcorria l’antic camí reial que unia Calaf amb Cervera.
Es va formar a redós del Castell de Conill, el qual apareix documentat per primera vegada l’any 1019, quan el vescomte Bermon de Cardona restituí a Sant Vicenç de Cardona els drets que aquest tenia sobre el castell. Tenia una capella, ara desapareguda, dedicada a santa Maria. L’antiga parròquia era al peu del castell i encara tenia culte el 1685. Conill pertanyia al domini dels Cardona, però la parròquia i tot el poble foren cedits pels Cardona a l’abat de la canònica de Sant Vicenç de Cardona
L’església de Sant Vicenç no estava situada prop del castell sinó als peus del turó, a l’est de la població. L’església apareix documentada per primera vegada en un document que es podria datar entre els anys 1025 i 1050. Es tracta d’una llista de parròquies del bisbat de Vic on hi apareix Conill. A la segona meitat del segle XI l’església formava part de les possessions de la canònica de Sant Vicenç de Cardona, que n’era el senyor directe amb dret de nomenar batlle i d’exercir la jurisdicció civil, no la criminal.
Xll -XIV
Al llarg del segle XIII existien disputes entre el monarca i el vescomte de Cardona sobre la jurisdicció de Conill de Segarra (com s’anomenava anteriorment al lloc de Conill) fins que a la segona meitat del segle XIV el rei deixà de posar en dubte la pertinença del lloc als Cardona. Així queda palès en una llista de les propietats dels Cardona de l’any 1375 on s’hi esmenta Conill de Segarra. Algun temps formà municipi amb Mirambell, Sant Passalaç i Aleny.
XVII – XIX
Al segle XVII es construí la nova església parroquial a l’interior del poble, deixant l’església vella en segon lloc però encara en funcionament ja que l’any 1685 estava a càrrec del Mas Piquer. No serà fins a finals del segle XVIII que l’església deixa de funcionar i s’abandona. Alguns dels edificis més remarcables del municipi són Cal Senyoret, que podria tenir els orígens vers el segle XVI; la capella de la Mare de Déu del Roser, construïda l’any 1654 per a ús privat de la família Felip (que vivien a Cal Senyoret); Cal Tomas i Cal Solé, ambdós edificis amb finestrals renaixentistes i l’antiga rectoria, convertida actualment en una petita plaça. L’indret estigué sota el domini dels Cardona fins a les acaballes del sistema senyorial.