Accessos (com arribar)
Les principals vies de comunicació del terme son per carretera. Una de les vies importants és l’Eix Transversal C-25 que uneix Cervera i Girona, tot passant per Calaf i Manresa. L’altre és l’autovia A2, carretera que uneix Barcelona amb Lleida passant per Igualada. Trobareu les indicacions de com arribar a cada nucli a través de google maps.
Recomanem precaució al volant, respectant el límit de velocitat, especialment a prop dels nuclis urbans i els dies amb inclemencies meteorologiques. Atenció amb les senyals de tràfic i els ciclistes. Eviteu les distraccions, el consum d’alcohol i estupafacents.
Transport públic: Lamentablement al municipi no hi ha transport públic directe. Els més pròxim són el tren a Sant Guim de Freixenet, Sant Martí de Sesgueioles,Calaf o Cervera (Renfe linea Barcelona-Lleida via Manresa) i a Igualada o Manresa (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, FGC). Els autobusos arriben a Calaf, Igualada, Cervera i a la Panadella. Llavors es pot seguir el trajecte amb taxi o llogant un vehicle. Fins i tot amb bicicleta o e-bike.
Tot i així, els nens tenen accés a l’autobús escolar o la gent gran possibilitat de servei d’autobusos al centre de dia de Calaf. Consulteu les possibilitats en cada centre.
Des de l’Ajuntament us animem optimitzar els trajectes i a compartir el cotxe amb els veïns i familiars, pel medi ambient, per reduir costos i un trajecte amb companyia sempre és fa més curt i segur.
Fauna i vegetació
Una bona part del terme és conreada, amb un predomini gairebé total dels cereals. Hi ha una mica d’ametller i de farratge. La vinya s’havia conreat molt extensament, però pràcticament va desaparèixer amb la filoxera. Dins el terme hi ha un seguit d’horts familiars, envoltats de marges i tanques de pedra. La resta del terme, amb desnivells, primalls i terrenys rocallosos, és ocupada per petits boscos d’alzina, carrasca i roure, sempre inclosos entre brolles, garrigues amb pins i plantes aromàtiques, entre altres. Destaquen la roureda de l’Astor, per ser un dels boscos de roures més extensos de la coberta; i les alzines centenàries de Conill i de Cal Pont.
Vegetació: Donades les seves característiques, l’altura, el sòl i el clima, el nostre territori es troba justament en el lloc de transició, de canvi entre dos tipus de bosc, entre la vegetació de la terra baixa concretada en el carrascar (alzinar continental) (Quercetum rotundifoliae), i la vegetació de muntanya mitjana, concretada en la roureda de roure de fulla petita (Violo-Quercetum fagineae). Un bosc, la vegetació que cobreix un paisatge, no és un ecosistema fix i immutable, sinó tot el contrari, és una entitat delicada, en equilibri i en continua evolució. Per això, el fet que en els boscos de Pujalt hi hagi una presència humana molt marcada, feta patent de manera especial en la ramaderia i la partició de les masses forestals en obrir-se camps de conreu, han provocat la degradació evolutiva dels boscos esmentats, vers unes formes més simples, que han convertit el municipi en una atapeïda barreja de tipus de vegetacions.
Els dos tipus de boscos clímax anomenats, en la seva degradació, evolucionen cap a la pineda; sovinteja la de pinassa, i amb menys abundància la de pi roig. Si continua la seva degradació, la vegetació passa a ser una garriga (Quercetum cocciferae), i aquests es degrada en una jonceda (Brachypodio-Aphyllanthetum). A les vores dels camins i a les zones més humides hi creix la vegetació de bardissa (Prunetalia spinosae).
Fauna: És una zona molt diversa, especialment en fauna ornitològica; sovintegen ocells com la cornella negra, aligot comú, astor, xoriguer, perdiu roja, xot, gaig blau, abellerol, cotxa fumada i oriol. A nivell de macromamífers es poden observar amb certa facilitat teixons, guineus, senglars, cabirols, esquirols, fagines, llebres i conills. També de més petits com ratespinyades, talps, ratolins de camp, entre d’altres. Hi ha rèptils i amfibis com salamandres, gripaus, granotes, dragons, sargantanes i serps. A nivell d’insectes hi ha molta biodiversitat des de abelles que ajuden a la pol·linització com el bernat pudent, escarabats, mosques, paneroles, marietes, papallones, tisoretes, formigues i un llarg etc.
Geografia i geologia
El municipi de Pujalt té una extensió de 31,72 km2 i està situat al límit de la província de Barcelona, a la zona geogràfica de l’Alta Segarra dins de l’altiplà de Calaf, però pertanyent a la comarca de l’Anoia. El seu terme limita amb els municipis de Sant Ramon al nord oest, Estaràs al sud oest, Sant Guim de Freixenet al sud, Veciana al sud est i Sant Martí Sesgueioles a l’est, Calaf al nord est i Castellfollit de Riubregós al nord.
S’estén per una remarcable planura enlairada, un típic altiplà a uns 750 m d’alçada, entre Conill, Sant Ramon i Estaràs. El terme és força homogeni en el sector de Pujalt i dels seus agregats de l’Astor i Vilamajor, en canvi fa unes estranyes sortides al sector de Conill, pràcticament envoltat pel terme de Calonge de Segarra, i en el de la Guàrdia Pilosa, que arriba fins a tocar de les cases del poble de Sant Martí Sesgueioles. Una de les cotes més altes del terme municipal és el turó on s’assenta el poble de Pujalt que està a 768 metres.
Actualment forma part de la conca hidrogràfica del riu Anoia, just al límit de la conca hidrogràfica del Sió, afluent del Segre. Es tracta d’un territori amb escassos recursos hídrics, sense presència de cursos fluvials propers. Per aquest motiu, des d’antic s’ha fet un aprofitament intensiu dels seus aqüífers mitjançant fonts i cisternes.
A nivell geomorfològic, està situat a la Depressió Central catalana, en un altiplà amb vistes panoràmiques vers els Pirineus, les crestes de Montserrat, les serres de Pinós i de Boixadors i els plans d’Urgell i propicia també que sigui un lloc especialment afectat pels vents. Aquesta altitud no priva, però, veure’s afectat per la boira baixa i la boira gebradora.
Sól: Totes les terres de la zona tenen un pH que va del 7’8 al 8’6 i un contingut de matèria orgànica que oscil·la entre l’1 i el 3%, valor bastant elevat si considerem que la mitja dels terrenys de secà és de 1’47%. També té entre un 25% i un 50% de contingut de carbonats, i següents quantitats mitjanes de minerals :
– Nitrogen Kjeldahl (N): 0,13% mitjà-alt
– Fòsfor (P): 20 ppm, alt
– Potassi (K): 153 ppm baix
– Magnesi (Mg): 185 ppm mitjà
En els anàlisis granulomètrics del sòl es posa en evidència un predomini de les textures argiloses gruixudes, l’argila és del tipus il·lítica, encara que el contingut és alt, no s’aprecien problemes d’hidromorfisme. No hi ha contingut de guix ni problemes de salinització en el terreny.
Els diferents tipus de terrenys depenen de la posició geomorfològica i de la vegetació, per això es veu que a les zones més elevades i amb una topografia més accidentada, hi predominen els processos d’erosió, hi ha poc gruix de terra i molta roca calcària. En canvi, a les zones més fondes, s’hi produeix una certa acumulació de materials, els processos erosius no són importants i hi ha un bon gruix de terra.
Assentada majoritàriament sobre un terreny d’origen lacustre, que data de la part superior de l’Oligocè inferior, (estatge Estampià, Cenozoic, era Terciària), la qual cosa vol dir que els terrenys que l’envolten tenen pels volts d’uns 35 milions d’anys.
Els estrats que formen aquestes roques estan pràcticament horitzontals, no han sofert alteracions per falles o plecs; per això, la geomorfologia que s’observa, és fruit únicament de l’erosió.
A nivell petrològic, els minerals i les roques que formen el municipi són majoritàriament de composició calcària (CaCO3); amb menor freqüència es troben gresos (arenisques) de composició silícica (SiO2); puntualment també s’hi veuen margues i en algun indret es poden trobar uns bonics cristalls de guix laminar (CaSO4).
Paisatges i cultius
L’Alta Anoia disposa d’un paisatge amb suaus desnivells canviant al llarg de l’any degut als cultius i als boscos de pins, roures i alzines de la zona. Es conrea bàsicament blat i ordi, tot i que també en menys quantitat colza, pèsol o ferratges.
A la primavera el mar verd de cereals onejant és el protagonista. Contrastant amb els camps grocs de colza i les floretes blanques dels pèsols. Els boscos es desperten amb uns fullatges verds clars i els anys plujosos es poden trobar corriols d’aigua fàcilment.
A l’estiu arriben totes les aus migratòries amb els seus cants, com el poput, el xut o les orenetes. Els camps es tornen color or i les olors s’intensifiquen al moment de la sega.
Per la tardor el groc, el vermell i el taronja transformen el paisatge. Els arbres els hi cau la fulla i és l’època de recolectar al bosc, des de cargols, bolets com rovellons, fredolics, camagrocs i llenegues o fruits silvestres. A més, la boira baixa a primera hora del dia crea uns escenaris màgics.
Finalment a l’hivern les plantes es despullen i gaudim d’algun dia de neu o boira gebradora, creant escenas efímeras dignas de fotografiar.
Climatologia
El seu clima és de tipus mediterrani de transició, degut a la influència de l’altiplà de Calaf de clima continental; o sigui el mateix clima de la Depressió Central de la qual forma part. Pot ser descrit com a “mediterrani de muntanya mitjana”. Es caracteritza per ser molt fred a l’hivern i molt càlid a l’estiu. A l’hivern són habituals les glaçades, les nevades i la boira, així com la sequera a l’estiu, quan l’amplitud tèrmica és considerable. En general, el règim pluviomètric és escàs; les pluges es concentren a la primavera i tardor, essent pràcticament inexistents a l’estiu. Un altre fenomen característic d’aquesta zona és el vent, molt present tant en intensitat com en extensió
Durant els mesos hivernals hi romanen molts dies seguits la boia i si glaça apareix la boira gebradora. En canvi en l’època calenta pot aparèixer boira baixa durant els matins a primera hora. Els estius són calorosos, a primera hora de la tarda, abans que arribi la marinada, sovint es sobrepassen els 35 °C; en contrapartida, les nits d’estiu, donada l’altura i la continentalitat, es fan molt agradables.
La temperatura mitjana a l’estiu és de 20’2 ºC i de 4’1ºC a l’hivern, tot i que s’han enregistrat temperatures màximes de 40 ºC i mínimes de – 15ºC. El mes més fred de l’any és el gener i el més càlid el juliol.
La pluviositat és més aviat escassa. La mitjana anual de pluja és de 516 mm3 fet que provoca que ens trobem en una zona de secà semi-frescal. L’aigua de la Pluja està repartida de forma molt irregular, principalment a la tardor i la primavera, fet que condiciona molt la vegetació, encara més tenint en compte que la localitat es pot passar cinc mesos a l’estiu sense que caigui ni una gota. Tot i que la boia ajuda a esmorteir les conseqüències d’una pluviometria escasa ja que ajuda a mantenir la humitat de les plantes.
S’hi poden percebre tots els vents que arriben a Catalunya. Els vents que hi predominen són el mestral (NW), anomenat a la regió serè, el qual és sec, fred a l’hivern i calent a l’estiu; i el garbí (SE), popularment anomenat marinada, més temperat, que a la primavera i tardor és portador de pluja. Per aprofitar aquest recurs, a l’alta Anoia s’hi han instal·lat diversos parcs eòlics, essent el més gran el de Pujalt.
Pujalt i el seu clima són ben coneguts arreu del país gràcies a la presència de l’Observatori de Pujalt, una estació meteorològica i astronòmica que des de l’any 2003 en recull i n’estudia les dades científiques, que són destinades a la investigació, la didàctica i la difusió
Sectors econòmics
Sector primari: Tradicionalment, les principals activitats econòmiques desenvolupades a Pujalt han estat l’agricultura i la ramaderia, que puntualment s’acompanyaven d’activitats complementàries com són l’explotació forestal. En l’actualitat, ambdues activitats es mantenen com les principals activitats econòmiques. Un 67% del terreny del municipi està conreat, amb un predomini general de cereals, especialment blat i ordi. En menys quantitat colza i lleguminoses com el pèsol, farratges o el cigronet de l’Alta Anoia. Pel que fa a les granges son pricipalment de porcí. També en menys quantitat cria d’aviram, conill, bovins i queda algun ramat de xais. Generalment extensives, però també n’hi ha d’ecològuiques.
El municipi és una zona on s’aprofiten tots els recursos naturals, des de la roca calcària per a canteres i mines i posteriorment l’aprofitament de l’espai sobrant per a residus durs. Com aprofitant l’aire en el parc eòlic, on es genera energia verda.
Sector Secundari i Terciari: El bon estat de conservació dels nuclis, les infraestructures culturals i els paisatges, fan que els restaurants, les activitats de lleure, els allotjaments rurals i el turisme augmentin constanment. Pujalt sempre ha tingut molt present la promoció cultural i és per això des de fa uns anys ha procurat organitzar tota mena d’activitats per dinamitzar una zona. Per exemple el Memorial de l’Exèrcit Popular i l’Observatori meteorològic de Pujalt, que atrauen visitants d’arreu.
A diferència de la tradició industrial de la comarca de l’Anoia, en aquesta zona no han proliferat. Tampoc els petits comerços. Però un sector de la població treballa a les indústries i empreses de serveis a les poblacions veïnes.
Per últim, destacar que gràcies a l’internet i el fàcil accés a les vies de comunicació, permeten cada cop més, que tot tipus de perfil trobi el seu espai al municipi. Especialment les feines de teletreball i relacionades amb la tecnologia.
Demografia
Des de l’època medieval, l’indret de Pujalt estava ocupat per un petit nucli de població entorn el Castell de Pujalt i per diverses masies disseminades que estaven sota domini del castell. També formaven part del terme els veïnats de Les Torres de Més Amunt i les Torres de Més Avall, així com la quadra autònoma de la Ceriola, on hi havia els masos de Cal Mallol i Cal Bargués. En els primers fogatges del segle XIV, consta que Pujalt tenia 70 focs, però poc després, l’any 1387, es redueix a 35 focs. Aquest fet probablement s’explica per la greu crisi econòmica, demogràfica i social que va viure el país en aquest període, agreujada per la plaga de la pesta negra. Al fogatge de 1553 hi tornen a constar 70 focs, que van mantenir-se constants fins al segle XIX, quan va assolir la seva població màxima, xifrada en 710 habitants l’any 1857. A partir d’aquí va començar un declivi demogràfic progressiu que va arribar fins a la dècada de 1980, quan es va revertir la situació però de forma molt continguda. Els cens actual oficial (en data d’1.1.2014) és de 198 habitants.
Als pobles de la Guàrdia Pilosa, l’Astor, Vilamajor i Conill la demografia s’ha mantingut més o menys estable al llarg dels segles, fins que a mitjans del segle XIX foren incorporats a Pujalt i hi deixen d’haver dades demogràfiques diferenciades. La veritable crisi demogràfica d’aquests veïnats es produí a finals del segle XX, quan alguns quedaren pràcticament deshabitats. Afortunadament, en els darrers anys aquesta dinàmica s’està invertint i algunes famílies hi viuen com a primera residència. Per sectors de població, les estadístiques dels darrers anys reflecteixen una dinàmica similar a la societat en general del nostre país, en què predomina la població adulta entre els 30 i els 50 anys, mentre que els infants i adolescents (15 a 19 anys) i els majors de 60 anys són els menys
Escut municipal
L’escut municipal de Pujalt va ser aprovat el dia 5 d’abril de 1995 i publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 21 d’abril del mateix any. És un escut caironat, d’atzur, un sautor ple d’argent; ressaltant en tot un mont de quatre penyes floronat de porpra. Per timbre, una corona mural de poble. El sautor fa referència a la creu del patró de Pujalt, Sant Andreu, i el mont fa referència al topònim de puig alt.
Plànols:
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine08176
http://sitmun.diba.cat/idelocals/?mun_ine=08060#
https://www.diba.cat/idebarcelona